HISTORIA DE CORNELLA
Creiem molt interesant, la descripció que fa en Joan Fernàndez i Vallhonrat
en la seva obra que porta per tìtol “CORNELLÀ” en la part de “APLECH DE NOTICIES HISTÒRICH-ARQUEOLÒGIQUES” que recull el llibre “FLOR NATURAL” editat per “La Renaixensa”, l’any 1910, amb les despesses del Exm.Comte de Belloch.
Una part del seu contingut, ens descriu una de les activitats que es feien per Cornestoltes i que és bàsica, en la historia que desenvolupem per aproximar-nos a “La Gallarda de Cornellà”.
La transcripció d’aquest capítol, la fem íntegra i literal, per considerar que és del tot explicativa i s’ajusta a la nostre definició.
BALL DE SACH, FLOVIOL Y TAMBORÍ (desaparegut).
Com havém dit, la sortida dels Ignoscents era la primera inauguració del Carnestoltes en el nostre poble. Aquí el Carnaval era esperat per tothom ab alegría y satisfacció. Semblava que aquella gentada estava composta com una gran familia patriarcal. Tal era la unió que regnava.
El primer diumenge les noyes, ab ses mares y amigues, l’empleaven en restaurar els richs y característichs trajos de la
vellura, guardats durant l’any en el cassoni de noguera (7) que havíen de lluir durant el diumenges de Carnestoltes.
En la tarde del diumenge següent, y quan la campana de la parroquia ab sa llengua de metall cridava al reculliment y a la oració, se sentia arrivar la engrescadora orquesta, composta de floviol, sach y tamborí, essent rebuda per la quitxalla ab salts y crits d’aclamació. Allavors les noyes, que totes endiumenjades esperaven en l’emblanquinat portal, s’alsaven del seu sayent y de brasset ab els seus promesos ò balladors, segían ordenadament la música y formant una llarga corrúa passaven d’un cap a l’altre del poble, mentres els vells, asseguts als padrissos dels portals, les uns esclafint rialles de satisfacció, altres criticant les faltes que notaven en el vestir, esperaven l’hora d’anar a la plassa.
Entretant, ab capitells y taulons s’improvisava un petit cadafalch, apoyantlo en la paret del hostal, y tancant la plassa, hont se farien les ballades ad cadires y banchs.
Els blacons, finestres y terradets de les cases vehibes, s’omplenaven de gent, esperant les parelles que entressin a la plassa, essent l’avis d’arribada la munió de la quitxalla que, ab sos atronadors crits de content, apagaven les notes de la reduhida orquesta
Arribats tots a la plassa, els espectadors els donaven as tots la benvinguda ab picaments de mans. Llavors quiscuna de les noyes, dexava’l seu promés ò ballador y aparellantse elles ab elles donavent les tres voltes de regalment (8) brincant ab mostres de vera alegrìa y gran delit, car al veureles haguereu dit que semblaven un ramadet d’enjoguessades cabretes quan el pastor les dexa lliures en la prada. Mes
aquelles, ab el somris als llabis y l’alegría al cor, se divertíen ab tota senzillesa y honestetat, puig que desterrats tenien la vanitat y l’orgull, passions que avuy día, per vergonya, han desnaturalisat en part el nostre caràcter, aparexent arreu.
Mentres les noyes complien ab aquesta costúm, la modesta cobla tocava una especie de pas doble (9), de manera que musichs y balladores al finalisar aquest detall imprescindible del propgrama, s’asseyen tots a fi de reposar y donar lloch a que’ls musichs refresquessin ab safata de borregos y porró de vi blanch.
Satisfets els musichs y reposades les noyes, el del sach de gemechs donava’l crit de <> y noyes y joves s’axecaven, rompía la orquesta y comensava la dansa.
Els vianants, al trovarse devant del cuadro imprevist, que, més que una palssa, semblava un jardí de flors, s’aturaven y deyen, contemplant tan be de Deu <> Mes sa sorpresa crexía, quan, després del cop d’efecte, els detalls aparexían pera la seva admiració.
Figúrat, lector, que les noyes vestian, qui espardenyes, que sabata escotada ab sibella de plata, mitjes de seda rexades, faldilla curteta de domàs ab ramatges de variats colors, ó be d’indianes forasteres; demint, un devantal de distint color, llogat sobre aquell cos de nina empresanat pel giponet negre, blau, ver o morat, de mànega curta, seguint a continuació mangots rexats de seda negra, lligats ab un sibella de plata. Damint l’espatlla, preciós mocador brodat ò pintat ab ramatges y flors ò anticueles. Al cap, ret de seda negra ab sa correspondent borla al extrem, qui mocador florejat, astentant en el pit qui agulla, cadeneta ò be reliquiaris d’or y plata; richs anells en sos dits, y en ses orelles llargues arrecades (llachsins), de preciós metall y lluenta pedraría. Els fadrins, vestien per l’istil dels del ball de bastons, axó es: ab faldilleta, cabanet al ploma, cascabells al cap, calsons y esperdenya de beta blava ò vermella.
Ens ha dexat memoria de la tal costúm, el Cansoneret de Nadal, pàg. 20, en la cansó V, estrofa V, que diu:
Uns cascabells que tothom ne comprava
diu que tenen grans habilitats,
posats als peus per les Carnestoltes
fan exir a la gent pels terrats.
Y els goigs de S.Nicolau que la quitxalla canta en el dia de sa festa:
Anirèm a missa.
guanyarèm perdons,
mirarèm com ballen
el ball de bastons.
Després d’haver ballat sardanes, contradanses y altres balls característichs, com la Gallarda y el Rutllet (10) y la espolsada (11), se’n dedicaven alguns a les casades que ballaven ab sos marits, y allò era gresca al veure que encare se’n recordaven.
No escasejaven les rialles y’el picamens de mans, fins que, cansats de ballar, quan el sol se ponía darrera les montanyes vehines, baxaven els musichs dels cadafalch, y obrintse pas entre’ls balladors y la muralla de gent que tancava la plassa, eren precedits per les noyes, els fadrins y les casades ab sos marits y la maynada per reraguarda, los acompanyaven fins la sortida del poble, ahont erne despedits fins al vinent diumenge.
Els balcons, finestres y terradets de les cases vehines a la plassa, eren abandonats; el cadafalch, els bancs y cadires, tornats al respectiu lloch, y la plassa al seu primitiu estat.
En tant, allà lluny, se sentia, debilitant sa veu, la tan festejada orquesta seguida per la quitxalla carretera avall cap a la salzereda. Arrivats allà,?l sach de gemechs llensava’l derrer gemech per aquella tarde; y al sentir sa planyívola veu, els aucellets, esporuguits, fugien, la quitxalla se’n anava a joch, els musichs eren passats ab la barca ficantse dins el terme del Prat, la campana tocava l’oració, mentre la nit comensava a estendre son negre mantell brodat d’estrelles.
Aquesta escena se repetia tots els diumenges, y en el darrer dia de Carnestoltes, desprès d’haver sopat, se ballava a dins del hostal a la llum de la teyera. A les onze’s plegava, fentse el consabut ressopó; y quan la campana anunciava als mortals que arribava el temps de la penitencia y mortificació, se resava l’Angelus y cap a dormir.
Notes:
(7)Antigament no hi havia familia que no’n possehís, puig que dit moble era’l
que’s regalava a les noyes al pendre estat.
(8)Se`n deya a voltà’l pou; mes aquest quedava arreconat a la dreta. Axís es
que no’s voltava, sino que s’ho passava pel devant. Aquest pou pertenexía
al hostal, puig hi haviía un gran safreix y pica per poder abeurarhi’l bestiar.
(9)Per més que havem investigat sobres aquesta costúm de donar tres voltes
al pou, sols havem pugut treure en clar que era costúm molt antiga y que
axís ho feyan nostres passats.
(10) Si’l rutllet voleu ballà
a puntetes, a puntetes;
si’l rutllet voleu ballá
a puntetes y a peu plà.
Qui no’l vulga ballà bé,
vagi fora, vagi fora;
qui no`l vulga ballà bé,
vagi fora del carré.
Jo al carré no hi vulla anar
que si plou me mullaría;
jo al carré no hi vull anar
que si plou no’m vull mullar.
(Follia popular)
(11)Se’n diu de la espolsada, perque en tots els moviments se marcan els punts
Espolsant cames y brassos. *
* Vegis els nombre 9165 y 9166 de la Renaixensa, edicions del matí de
4 y 5 de Mars de 1903. En ells hiha un treball de D.P.M. Puig retolat<Llobregat>>.
En ell es descriu tan típica costum, que ja de nostre
Recort poch havem aconseguit y que, sens dubte, se faría en nostre Poble.
Creiem molt interesant, la descripció que fa en Joan Fernàndez i Vallhonraten la seva obra que porta per tìtol “CORNELLÀ” en la part de “APLECH DE NOTICIES HISTÒRICH-ARQUEOLÒGIQUES” que recull el llibre “FLOR NATURAL” editat per “La Renaixensa”, l’any 1910, amb les despesses del Exm.Comte de Belloch.
Una part del seu contingut, ens descriu una de les activitats que es feien per Cornestoltes i que és bàsica, en la historia que desenvolupem per aproximar-nos a “La Gallarda de Cornellà”.
La transcripció d’aquest capítol, la fem íntegra i literal, per considerar que és del tot explicativa i s’ajusta a la nostre definició.
BALL DE SACH, FLOVIOL Y TAMBORÍ (desaparegut).
Com havém dit, la sortida dels Ignoscents era la primera inauguració del Carnestoltes en el nostre poble. Aquí el Carnaval era esperat per tothom ab alegría y satisfacció. Semblava que aquella gentada estava composta com una gran familia patriarcal. Tal era la unió que regnava.
El primer diumenge les noyes, ab ses mares y amigues, l’empleaven en restaurar els richs y característichs trajos de la
vellura, guardats durant l’any en el cassoni de noguera (7) que havíen de lluir durant el diumenges de Carnestoltes.En la tarde del diumenge següent, y quan la campana de la parroquia ab sa llengua de metall cridava al reculliment y a la oració, se sentia arrivar la engrescadora orquesta, composta de floviol, sach y tamborí, essent rebuda per la quitxalla ab salts y crits d’aclamació. Allavors les noyes, que totes endiumenjades esperaven en l’emblanquinat portal, s’alsaven del seu sayent y de brasset ab els seus promesos ò balladors, segían ordenadament la música y formant una llarga corrúa passaven d’un cap a l’altre del poble, mentres els vells, asseguts als padrissos dels portals, les uns esclafint rialles de satisfacció, altres criticant les faltes que notaven en el vestir, esperaven l’hora d’anar a la plassa.
Entretant, ab capitells y taulons s’improvisava un petit cadafalch, apoyantlo en la paret del hostal, y tancant la plassa, hont se farien les ballades ad cadires y banchs.
Els blacons, finestres y terradets de les cases vehibes, s’omplenaven de gent, esperant les parelles que entressin a la plassa, essent l’avis d’arribada la munió de la quitxalla que, ab sos atronadors crits de content, apagaven les notes de la reduhida orquesta
Arribats tots a la plassa, els espectadors els donaven as tots la benvinguda ab picaments de mans. Llavors quiscuna de les noyes, dexava’l seu promés ò ballador y aparellantse elles ab elles donavent les tres voltes de regalment (8) brincant ab mostres de vera alegrìa y gran delit, car al veureles haguereu dit que semblaven un ramadet d’enjoguessades cabretes quan el pastor les dexa lliures en la prada. Mes
aquelles, ab el somris als llabis y l’alegría al cor, se divertíen ab tota senzillesa y honestetat, puig que desterrats tenien la vanitat y l’orgull, passions que avuy día, per vergonya, han desnaturalisat en part el nostre caràcter, aparexent arreu.
Mentres les noyes complien ab aquesta costúm, la modesta cobla tocava una especie de pas doble (9), de manera que musichs y balladores al finalisar aquest detall imprescindible del propgrama, s’asseyen tots a fi de reposar y donar lloch a que’ls musichs refresquessin ab safata de borregos y porró de vi blanch.
Satisfets els musichs y reposades les noyes, el del sach de gemechs donava’l crit de <> y noyes y joves s’axecaven, rompía la orquesta y comensava la dansa.Els vianants, al trovarse devant del cuadro imprevist, que, més que una palssa, semblava un jardí de flors, s’aturaven y deyen, contemplant tan be de Deu <> Mes sa sorpresa crexía, quan, després del cop d’efecte, els detalls aparexían pera la seva admiració.
Figúrat, lector, que les noyes vestian, qui espardenyes, que sabata escotada ab sibella de plata, mitjes de seda rexades, faldilla curteta de domàs ab ramatges de variats colors, ó be d’indianes forasteres; demint, un devantal de distint color, llogat sobre aquell cos de nina empresanat pel giponet negre, blau, ver o morat, de mànega curta, seguint a continuació mangots rexats de seda negra, lligats ab un sibella de plata. Damint l’espatlla, preciós mocador brodat ò pintat ab ramatges y flors ò anticueles. Al cap, ret de seda negra ab sa correspondent borla al extrem, qui mocador florejat, astentant en el pit qui agulla, cadeneta ò be reliquiaris d’or y plata; richs anells en sos dits, y en ses orelles llargues arrecades (llachsins), de preciós metall y lluenta pedraría. Els fadrins, vestien per l’istil dels del ball de bastons, axó es: ab faldilleta, cabanet al ploma, cascabells al cap, calsons y esperdenya de beta blava ò vermella.
Ens ha dexat memoria de la tal costúm, el Cansoneret de Nadal, pàg. 20, en la cansó V, estrofa V, que diu:
Uns cascabells que tothom ne comprava
diu que tenen grans habilitats,
posats als peus per les Carnestoltes
fan exir a la gent pels terrats.
Y els goigs de S.Nicolau que la quitxalla canta en el dia de sa festa:
Anirèm a missa.
guanyarèm perdons,
mirarèm com ballen
el ball de bastons.
Després d’haver ballat sardanes, contradanses y altres balls característichs, com la Gallarda y el Rutllet (10) y la espolsada (11), se’n dedicaven alguns a les casades que ballaven ab sos marits, y allò era gresca al veure que encare se’n recordaven.
No escasejaven les rialles y’el picamens de mans, fins que, cansats de ballar, quan el sol se ponía darrera les montanyes vehines, baxaven els musichs dels cadafalch, y obrintse pas entre’ls balladors y la muralla de gent que tancava la plassa, eren precedits per les noyes, els fadrins y les casades ab sos marits y la maynada per reraguarda, los acompanyaven fins la sortida del poble, ahont erne despedits fins al vinent diumenge.
Els balcons, finestres y terradets de les cases vehines a la plassa, eren abandonats; el cadafalch, els bancs y cadires, tornats al respectiu lloch, y la plassa al seu primitiu estat.
En tant, allà lluny, se sentia, debilitant sa veu, la tan festejada orquesta seguida per la quitxalla carretera avall cap a la salzereda. Arrivats allà,?l sach de gemechs llensava’l derrer gemech per aquella tarde; y al sentir sa planyívola veu, els aucellets, esporuguits, fugien, la quitxalla se’n anava a joch, els musichs eren passats ab la barca ficantse dins el terme del Prat, la campana tocava l’oració, mentre la nit comensava a estendre son negre mantell brodat d’estrelles.
Aquesta escena se repetia tots els diumenges, y en el darrer dia de Carnestoltes, desprès d’haver sopat, se ballava a dins del hostal a la llum de la teyera. A les onze’s plegava, fentse el consabut ressopó; y quan la campana anunciava als mortals que arribava el temps de la penitencia y mortificació, se resava l’Angelus y cap a dormir.
Notes:
(7)Antigament no hi havia familia que no’n possehís, puig que dit moble era’l
que’s regalava a les noyes al pendre estat.
(8)Se`n deya a voltà’l pou; mes aquest quedava arreconat a la dreta. Axís es
que no’s voltava, sino que s’ho passava pel devant. Aquest pou pertenexía
al hostal, puig hi haviía un gran safreix y pica per poder abeurarhi’l bestiar.
(9)Per més que havem investigat sobres aquesta costúm de donar tres voltes
al pou, sols havem pugut treure en clar que era costúm molt antiga y que
axís ho feyan nostres passats.
(10) Si’l rutllet voleu ballà
a puntetes, a puntetes;
si’l rutllet voleu ballá
a puntetes y a peu plà.
Qui no’l vulga ballà bé,
vagi fora, vagi fora;
qui no`l vulga ballà bé,
vagi fora del carré.
Jo al carré no hi vulla anar
que si plou me mullaría;
jo al carré no hi vull anar
que si plou no’m vull mullar.
(Follia popular)
(11)Se’n diu de la espolsada, perque en tots els moviments se marcan els punts
Espolsant cames y brassos. *
* Vegis els nombre 9165 y 9166 de la Renaixensa, edicions del matí de
4 y 5 de Mars de 1903. En ells hiha un treball de D.P.M. Puig retolat<Llobregat>>.
En ell es descriu tan típica costum, que ja de nostre
Recort poch havem aconseguit y que, sens dubte, se faría en nostre Poble.
